El 18 de juny de 1907, la Diputació Provincial de Barcelona, amb un dictamen signat pel president Enric Prat de la Riba, creava «un nou centre que podrà anomenar-se Institut d’Estudis Catalans». El seu Reglament interior fou aprovat per la Diputació el 31 de juliol de 1907.
No havia de ser una entitat primordialment honorífica com les antigues acadèmies, sinó un nucli organitzador de la recerca que havia de transformar la tasca individual en una empresa col·lectiva. Es tractava de la primera institucionalització amb suport públic del moviment que havien iniciat els literats de la Renaixença en convertir la llengua popular en llengua moderna de cultura que havien complementat els centres excursionistes amb el coneixement dels monuments, del folklore, de la geografia i del patrimoni natural de Catalunya. Es tractava d’assolir un primer estadi de professionalització i de projectar internacionalment la comunitat científica catalana com a tal, de convertir la cultura catalana en una cultura nacional normal equiparable a les altres europees.
L’Institut s’instal·là al segon pis del Palau de la Generalitat, en unes dependències que acabava d’abandonar l’Audiència Provincial de Barcelona, que s’havia traslladat al Palau de Justícia, al passeig de Sant Joan. L’Institut tenia entrada pròpia pel carrer del Bisbe. De seguida establí una relació d’intercanvi de publicacions amb cent quinze institucions acadèmiques i universitàries d’arreu del món, i immediatament es començà a formar una biblioteca amb adquisicions i donacions de fons importants.
Albert Balcells i González
«Cent anys d’història de l’Institut d’Estudis Catalans»,
a IEC, l’Institut d’Estudis Catalans. 1907-2007. Un segle de cultura i ciència als Països Catalans.